Després de la cimera del clima, què passa a casa nostra?

dilluns 21 de desembre de 2009
Per Núria Vidal de Llobatera [1]

Milers de persones a Copenhague han desafiat el fred i la brutal intervenció de la policia, en una ciutat militaritzada, reivindicant un acord just, ambiciós i vinculant dels països rics industrialitzats per a posar fre a aquest món tant dividit en àrees d’abastament de recursos i paradoxalment molt pobres i àrees de consum i abocament paradoxalment amb gent molt rica i també amb un quart sector de gent molt pobre a l’atur i en situació de pobresa o enorme precarietat. La polarització social i territorial s’expresa molt bé amb el canvi climàtic on malauradament els països que més emeten més gasos d’efecte hivernacle són menys perjudicats que molts dels països pobres que hi han tingut poc a veure però en canvi veuen com el nivell del mar puja o les sequeres avançen com a Bangladesh, on quinze milions de persones estan en perill de convertir-se en desplaçats ambientals o a la Micronesia, on una gran part d’illes estan a punt de desapareixer o a les zones tropicals afectades per tsunamis, inundacions o sequeres.

I sense anar tant llunya aquí també passen coses, per exemple és notori la pèrdua de cabal dels rius mediterrànis vora de un 20% entre 1995-2005, probablement avui més no només per disminució de pluges sinó també per evaporació a l’haver augmentat en un 1,5º les temperatures, però en lloc de prendre mesures urgents no només no hem disminuït les nostres emissions sinó que a la península ibérica i també a Catalunya aquestes emissions han augmentat des de que es va signar l’acord de Kyoto i pel que sembla és pensen seguir augmentant.

Tal i com exposa la Generalitat de Catalunya en el butlletí 21 de Info-Catalunya de desembre de 2009 que ha fet arribar a moltes llars catalanes on a més d’explicar-nos que la línia 9 del metro ha iniciat el seu funcionament ens parla de les infraestructures que Catalunya necessita fins el 2020: de cinc a vuit noves centrals de cicle combinat per augmentar l’oferta de consum d’energia, 600 Km nous d’autovies i 550 km nous de xarxa bàsica de carretera ( noves carreteres moltes d’elles paral•leles a les existent i Ronda del Vallès), 6.000 hectàrees més de sòl industrial (actualment hi ha més de 2.000 hectàrees industrials urbanitzades disponibles de lloguer o venda), 125 mil noves hectàrees de regadiu (actualment els nostres rius han perdut vora del 20% del seu cabal!, d’on pensen treure els nous regadius? Tornem els transvassaments? El Roine amb els sediments radioactius? Aquesta és la nostra independència? El Roine, la MAT? La reducció a les primes de les renovables perquè només les grans transnacionals puguin accedir-hi per fer beneficis i no per substituir energia fòssil o nuclear? ), mil Km de xarxa ferroviària (principalment AVE, corredor mediterràni, línia orbital de la Regió Metropolitana de Barcelona i línia interior transversal), millores i ampliacions dels aeroports i ports (per augmentar el comerç de mercaderies a llarga distància).

Tot seguint aquest artícle de tres pàgines sobre les noves infraestructures, hi ha una petita nota anomenada "Tots contra el anvi climàtic", on s’anuncia que l’ICAEN (Institut Català d’Energia) obrirà al gener una convocatòria d’ajuts per canviar les finestres, unes finestres noves poden estalviar un 30% de l’energia afirmen en la línia dels petits canvis quotidians de la que ja fa temps es parla mentre a l’engròs anem consumint més i més tot culpant al ciudadà individualment.

Els mitjans de comunicació també han fet molta propaganda de la moció catalana que va presentar el president Montilla sense que ningú acabi d’entendre en que es concreten aquestes bones intencions autonòmiques d’estalvi energètic amb els plans reals que té la Generalitat de precisament tot el contrari. I finalment com a ciutadana he de dir que en una setmana he rebut tres propostes de pressupostos gratuits per posar calefacció i aire acondicionat a casa meva precisament aquests dies: Gas Natural, Iberdrola i Endesa. Això és la competitivitat! Cal tenir més oferta energètica perquè totes les transnacionals treguin el seu plus i per tan cal posar més energia en moviment, precisament tot el contrari del que s’ha dit al Klimafòrum (Cimera popular pel Clima) a Copenhaguen on s’ha reivindicat canviar el sistema i no el clima.

Haurem de fer una revolució perquè hi hagi un canvi estructural i s’adapti la gestió econòmica als condicionants del món físic, els límits dels recursos.

Notes
[1] Núria Vidal de Llobatera és membre de la Campanya El clima no està en venda i d’Ecologistes de Catalunya.